Blogs de docents

Competencias digitales, glosa al meme de Ayerbe

La mirada pedagógica - fa 1 hora 11 minuts

Anna Pérez me incorpora a la larga lista del meme de Ayerbe. Podría afirmar que está todo dicho, que no tengo nada que añadir al meme y sería verdad. También podría decir que en este blog no se habla nunca de tecnología y sería verdad, aunque parezca una descortesía. Así que para ser coherente con el contenido del blog y no desatender la petición de mi amiga, no voy a responder al meme, pero voy a glosarlo.

Lo primero que me llamó la atención del meme son los supuestos que plantea: incorporar las TIC, por ejemplo, queda muy asimilado a crear un blog, asimilación que han seguido bastantes de las respuestas. La expresión “enredar con estas cosillas” me hizo sonreír a la vez que me alarmó. Sin duda el tono coloquial es para aproximar al lector, para crear un marco de fraternidad y compañerismo entre profesores. Pero también encierra un lado terrible: las TIC son solamente “cosas para enredar”. O a lo sumo algo que no deja de ser ornamental, accesorio, personal pero que no constituye algo importante en el ejercicio de la docencia. Y finalmente, lo que me parece más fundamental y sorprendente del meme es la idea implícita de que las TIC pueden ser algo que se “incorpora” a la asignatura según “quiere” (o no quiere) el profesor.

Y es que las TIC no se incorporan a la asignatura. Lo que debe incorporarse es la competencia digital o tecnológica y no en la asignatura sino en los objetivos de aprendizaje. Y las competencias digitales tienen poco que ver con muchas de las cosas que se hacen en la red con blogs y wikis por ejemplo, que son usados las más de las veces como sistemas de publicación. Práctica encomiable, pero que no atiende al meollo de la cuestión.

Las competencias digitales o tecnológicas son aquellas que hacen que los estudiantes demuestren pensamiento creativo, construyan conocimiento y desarrollen productos y procesos innovadores utilizando tecnología. Aquellas que hacen que utilicen medios y entornos digitales para comunicarse y trabajar de forma colaborativa para apoyar el aprendizaje individual y contribuir al aprendizaje de otros. Son aquellas competencias que permiten utilizar las herramientas digitales para obtener, evaluar y usar información. Las que hacen que usen habilidades de pensamiento crítico para planificar y conducir investigaciones, administrar proyectos, resolver problemas y tomar decisiones informadas con las herramientas y los recursos digitales apropiados. En fin, las competencias digitales son aquellas que hacen que los estudiantes entiendan los asuntos humanos, culturales, y sociales relacionados con la tecnología .

Todo esto, por supuesto, no me lo he inventado yo, son estándares educativos elaborados por expertos como los de la Sociedad Internacional para la Tecnología en Educación (ISTE). Estándares educativos que, como bien explica Jordi Vivancos, suelen diferenciar las competencias que necesitan los alumnos y las que necesitan los profesores.

Porque es imprescindible que todo docente adquiera competencias digitales, velis nolis. Es un aprendizaje obligado que ya debería formar parte de la formación inicial de los maestros en las universidades y de los futuros profesores de educación secundaria a través de los famosos másters, de implementación inmediata. Por cierto que en mi universidad, el Máster lleva dos cursos en marcha y no hay ni rastro de tales competencias... Y también debería formar parte de la formación permanente de los profesores que ya estamos en ejercicio. Aunque me temo que en la formación permanente todavía hay mucho de alfabetización digital y poco de verdaderas competencias digitales.

Tener o no tener un blog... esa no es la cuestión. Ni decidir si incorporar o no las TIC en nuestra asignatura. Ni siquiera echar una mano a nuestro colega del departamento. Todo esto lo hacemos y está muy bien, pero no nos engañemos, lo fundamental está en otra parte. Está en determinar si poseemos competencias digitales para poder ejercer la función docente en el siglo XXI. Y, respecto a los alumnos, si las actividades que proponemos desarollan realmente competencias digitales o son una mera transposición de actividades tradicionales a las nuevas herramientas. Para mí lo más preocupante del tema es que en los nuevos currículos se maneja un concepto de competencia digital obsoleto o, si se prefiere, de muy poco alcance: "iniciarse en primaria" y "desarrollarse en secundaria" (sic)! Este desastre lo explica muy bien Jordi Adell en su reciente conferencia en el IV Congreso Regional de educación dedicado a las competencias básicas y la práctica educativa, recientemente celebrado en Santander.

Puede sorprender, pero dudo de la eficacia per se de los blogs o los wikis en el fomento de las competencias digitales. Desde el punto de vista cuantitativo, sin lugar a dudas, pues la llamada blogsfera educativa no pasa de ser una bella curiosidad, atendiendo a la totalidad del cuerpo docente, formado por miles y miles de maestros y profesores. Tengo la impresión, quizás errónea, de que no se abordan las verdaderas necesidades educativas de los alumnos, pues se focalizan demasiado los esfuerzos en las herramientas en vez de hacerlo en las competencias digitales de los alumnos. Alumnos que, aunque no lo parezca, siguen siendo unos grandes ausentes. Sus puntos de vista o sus reflexiones raramente son consideradas con la seriedad que merecen en la generación de proyectos de aprendizaje. Esto es un déficit general de la escuela, pero en el caso de blogs y wikis da la impresión de que algunas veces se les impone, ad maiorem gloriam del "profesor TIC", la realización de blogs o wikis o el uso de la herramienta o recurso de moda. Y es que los alumnos y sus necesidades educativas reales deberían ser siempre el centro de todas nuestras cuitas en el tema de las competencias digitales.





Así que, incapaz de añadir nada nuevo al meme de Ayerbe, os invito a que reflexionemos sobre las competencias digitales, no sea que estemos confundiendo los medios con los fines. Y que reflexionemos también sobre si estamos realmente desarrollándolas con las actividades que proponemos a los alumnos. Leamos con detenimiento documentos como los que publica la ISTE, por ejemplo. Pienso que nos ayudaría a abordar el tema con mayor amplitud de miras, considerándolo en lo que me parece que es su verdadera dimensión educativa, más allá de blog o wiki, Moodle o Second Life, web 2.0 o software social.

Y con esto creo que debo llegar al final de este largo excurso. Pido disculpas por si alguien toma a mal mis palabras, pues no es mi intención desconsiderar el trabajo y el entusiasmo de muchos profesores en la red. Solamente aporto otro punto de vista, aunque prometo no volver a meterme en casa ajena. No voy a hablar jamás de tecnología en mi blog, palabra!


IV Congreso Regional de educación "Las competencias básicas y la práctica educativa", Santander (abril, 2007)

Information and Communication Technology in Secondary Education (UNESCO) (Competencias alumnos) (competencias profesores)

Estándares Nacionales sobre Tecnología Educativa para Alumnos (EEUU)

International Society for Technology in Education (ISTE)

National Curriculum in ICT (Reino Unido)

Competencias digitales a través del currículum de las àreas (Reino Unido)

BECTA, government agency for ICT in education (Reino Unido)

Antología de artículos publicados por el Center for Applied Research in Educational Technology (CARET)

NECC 2007 y NECC 2008 (sic)


- - -
Los visitantes habituales conocéis los temas que ocupan este blog. No me considero en absoluto un profesor TIC, ni estoy especialmente ocupado en mis lagunas TIC, pues tengo grandes mares de ignorancia a los que debo prioridad. Pero me aplico también las críticas en primera persona, sin ninguna complacencia. Lo cortés no quita lo valiente.
Por cierto, felices vacaciones a todos!
Categories: Blogs de docents

Las TIC deben cambiar el reloj por la brújula

La mirada pedagógica - fa 1 hora 19 minuts
Creo que la experiencia de los últimos tres años en el incremento de las dotaciones TIC en los centros educativos catalanes –diría que en otras muchas comunidades, pero no tengo datos contrastados...- debería hacernos cambiar radicalmente el objetivo central de los esfuerzos en infraestructura. Es lo que planteo en el título con la expresión cambiar el reloj por la brújula.

Si bien es cierto que las dotaciones TIC deben alcanzar una determinada masa crítica para que sus efectos en la mejora educativa sean patentes, demasiado pronto se impone la ley de los rendimientos decrecientes y la proporción entre progreso y esfuerzo se resiente. Ya sabemos a estas alturas que las energías para “ponerse al día” en temas TIC no conllevan un cambio sustancial, ni tan siquiera una efectiva mejora general.

No es políticamente correcto, pero creo que no es decisiva per se la incorporación de aulas de informática [sic], conexiones a Internet, pizarras digitales, portátiles con wifi, cámaras de vídeo o cualquier otra cacharrería electrónica para mejorar las prácticas docentes y, en consecuencia, el aprendizaje de nuestros alumnos. Ni tampoco es decisiva la incorporación de “nuevas herramientas Web 2.0” en los repertorios de recursos del profesorado. Todo ello no es más que una acelerada carrera contrarreloj que consiste en ir incorporando hardware y software en una espiral interminable, una carrera circular que no conduce a ningún sitio. Significa, llanamente, derrochar recursos económicos y, peor aún, derrochar tiempo de acción y reflexión educativa fundamental.


Primero un blog, después un wiki, más tarde un aula Moodle, mañana un portafolio virtual, la próxima semana una comunidad de usuarios y en el último trimestre un avatar en un entorno virtual... Los ordenadores adquiridos hace cinco años están obsoletos (¿?); el cableado debe ser substituido por wifi, el sonido de las primeras pizarras digitales es deficiente, etcétera, etcétera. Todo ello, ¿cuanto tiempo nos lleva y qué beneficios efectivos nos aporta? La ecuación coste/beneficios es insostenible… salvo en determinados casos.

Ya conocéis mi punto de vista: la única validación que considero relevante respecto a las TIC es el aprendizaje de los alumnos. Todo lo demás me parece secundario. Incluso creo que algo tan absolutamente necesario como la socialización de las TIC no va a producirse en la escuela, pero ese será un tema para otro post…

Hay muchos intereses cruzados en el tema TIC, algunos legítimos y otros no tanto. A veces las mejores intenciones alentan un entusiasmo digno de encomio, pero todavía hay demasiado discurso apologético y poca legitimación basada en resultados generalizables. Los únicos profesores que han convertido las TIC en valor para sus alumnos son aquellos que tenían elevados horizontes educativos, aquellos que ya tenían aspiraciones pedagógicas ricas y diferentes y para los cuales la incorporación de hardware o software ha dado alas a sus proyectos. La verdad, no creo que las TIC hagan, de profesores mediocres, mejores profesores.

Pasar del libro de texto a la pizarra digital, convertir esquemas o apuntes en presentaciones electrónicas, obligar a los alumnos a responder ejercicios en los comentarios de un blog, darlos de alta en un aula Moodle para realizar actividades hotpotatoes, poner “los apuntes” en un wiki… no solamente me parece un desacierto, sino que es una pérdida de tiempo y de dinero.

Seguramente deberíamos dedicar todo este esfuerzo a repensar cómo trabajamos con nuestros alumnos en clase, qué les proponemos para que aprendan y qué estimulantes proyectos llevamos a cabo –con o sin la TIC…- para que aprendan más y mejor. Es más, ocuparnos de las TIC nos distrae de replantearnos a fondo la educación, que es una tarea mucho más sustancial. Por favor, no dilapidemos los escasos presupuestos educativos en adquirir “un ordenador por alumno”, dediquémoslos a crear espacios de reflexión y aprendizaje para que los profesores (y alumnos…) transformen de forma radical sus concepciones sobre la enseñanza y sus métodos de trabajo. Es muy probable que las TIC nos ayuden a ello y por lo tanto deben formar parte permanente de nuestra agenda y de nuestro discurso, pero creo que debemos resituarlas.

Lo dicho: hay que dejar el reloj para trabajar con la brújula. Incorporar o no incorporar la última herramienta de moda, ya dijimos hace tiempo que no era la cuestión. Las TIC puede que nos ayuden a avanzar más rápidamente, pero habrá que saber hacia dónde queremos ir. Cuando tengamos claro el rumbo, habremos hecho una gran tarea pendiente. Repensar la escuela es mucho más urgente y necesario que incrementar el parque TIC. Y para repensar la escuela, deberíamos también repensar la incorporación eficiente de software y de hardware.

________________________________________

Al hilo de este comentario, recomendaría el libro La nueva educación de Ferran Ruiz Tarragó. Una excelente lectura para estas vacaciones. Propone algunas reflexiones educativas bien documentadas y estimulantes. Y algunas contundentes propuestas hacia donde apuntar la brújula de la educación. Las TIC aparecen a lo largo de todo el libro, como no podía ser de otra manera, pero no son la innovación principal de las propuestas.
Buenas vacaciones a todos!

RUIZ TARRAGÓ, Ferran
La nueva educación
Madrid, 2007; LID Editorial Empresarial
Premio Fundación Everis 2006

Categories: Blogs de docents

Sólo se vive dos veces ( Bond-5 )

De tot una mica - fa 9 hores 46 minuts
Sólo se vive dos veces (You only live twice) és la cinquena pel·lícula oficial de la sèrie sobre James Bond.
Està dirigida per Lewis Gilbert el 1967 i protagonitzada per Sean Connery, Akiko Wakabayashi, Donald Pleasance (com el cap d'SPECTRA Blofeld) i Tetsuro Tamba.
La banda sonora de la pel·lícula és de John Barry i la cançó dels crèdits està interpretada per Nancy Sinatra.
Aquest film segueix els tics típics de les pel·lícules Bond: acció, noies, humor, morts, villans, gadgets,...


Hancock

De tot una mica - fa 10 hores 3 minuts
Hancock és un film d'acció dirigit per Peter Berg i interpretat per Will Smith (fent de Will Smith), Charlize Theron i Jason Bateman.
Hancock és un superheroi que porta una vida poc exemplar, per exemple és alcohòlic, i és odiat pels seus veïns de Los Angeles. Fins que un dia troba un publicista que li ajudarà a canviar.
A estones és divertida, a estones és un correcte film d'acció, encara que el final és estrany. Pots anar-la a veure si vols passar una bona estona d'estiu.


Els de percussió, de Miquel Desclot i Fina Rifà

Darabuc - fa 13 hores 56 minuts

.

ELS DE PERCUSSIÓ

El cul ens piquen i el carpó
amb la baqueta i el bastó.

El cap ens tusten i el clatell
amb la maceta i el martell.

I tots nosaltres, bons minyons,
dels mastegots en fem cançons.

Però la mosca ens puja al nas
i la farem com un cabàs.

No negareu que hem avisat:
el nostre cop serà sonat!

.

Miquel Desclot, Música, mestre!, il·lustrat per Fina Rifà, Empúries (La poma verda, 3), Barcelona, 1987. Els poemes pertanyen a la cantata Concert desconcertant, amb música d’Antoni Ros Marbà.

*

Nota: Per raons de feina, no he pogut mantenir la programació del bloc per al juliol com m’hauria agradat. El mes d’agost el dedicaré principalment, però suposo que ja no exclusivament, a tasques de manteniment de l’espai. Bones vacances.

Orientació a Exeter

Fragments nocturns - fa 15 hores 8 segons

Abans de marxar a Exeter vaig trobar per Internet que allà hi havia un parc amb 6 circuïts permanents d’orientació. Em vaig imprimir el més llarg, 6 km. i 19 controls.

Visc a prop del parc (Riverside Valley Park), però a l’altre extrem d’on hi ha el triangle de sortida i per tant decideixo sortir des de la fita 10. Surto de casa corrent tot escalfant i als 10 minuts ja estic a la 10 a punt per començar. És una zona completament plana. Malgrat que aquests dies ha plogut molt no trobo fang, ara si tot està molt humit. Les fites són fàcils de trobar i em permeten descobrir racons molt bonics del parc. Aprofito per fer algunes fotos, i així combino orientació i turisme.

Amb poc menys de mitja hora ja estic al triangle de sortida. Només em resten 9 controls més i ja hauré acabat. Malgrat ser un parc urbà hi trobo vaques pasturant. Ja estic acabant, però per anar de la 8 a la 9, no trobo la manera de passar: hi ha una zona plena d’ortigues (porto pantalonet curt) i una tanca amb punxes de filferro i decideixo tornar enrere i cercar un pas no tan arriscat. Ja tinc la 9, i ja soc a la 10. Ha estat una mica més d’una hora força entretinguda.

Aixo va ser el diumenge, aquest mati he fet el darrer entrenament per terres angleses, una horeta per un caminet al costat d’un canal acompanyat de decenes de conillets per tot arreu.  

 

Categories: Blogs de docents

Lively, de Google

Arran de pupitre - Dc, 06/08/2008 - 15:53





Fa uns quants dies vaig repescar un post de Wwwhatsnew en el que s'anunciava una nova aplicacio (una més) de google: Lively. Em va recordar una mica Second Life però molt adient per a mindundis com jo. I és que en una excursió al fons del mar a mig curs, organitzada pel bon amic Renzo Amat, em va costar déu i ajudar desfer-me dels peus d'ànec, que en Cucafera de Cuir (el meu alter ego friki a Second Life) va passejar tot cofoi una bona estona pels carrers virtuals de SL davant les riotes dels avatars presents a la zona.

Vaig escriure ipso facto un correu-e al Ferran Mas i al Maurici Mòdol, companys de fatigues en el projecte Espurn@. El Maurici em va dir que ja n'estaven al cas, que per al proper curs l'aplicació serà una eina més integrada en el projecte i que tant els professors com els alumnes participants la podran fer servir. I és que tant el Ferran com el Maurici em tenen al·lucinat, quan jo hi vaig ells fa estona, molta estona, que ja n'han tornat. Són uns cracks !

En el meu cas, i durant aquest proper curs, experimentaré Lively com a forma de comunicació sincrònica amb els meus alumnes d'una banda, dintre del projete Klaqueta (com comentava en el meu darrer post, ens llencem a fer una sèrie de TV amb els alumnes de l'aula oberta, que tindrà una durada de dos cursos), però també la introduirem a la pàgina web de l'institut. I també en l'espai moodle d'una assignatura d'informàtica a 4t de l'ESO. De l'entorn que ja hem preparat amb el Mingu per Klaqueta en parlarem un altre dia. De moment, us deixo amb la illa creada per a la comunicació sincrònica interna dels participants en el projecte.

L'eina, que es pot intruduir (EMBED) a blogs, espais web, moodles, etc. és molt fàcil de gestionar i per a molts immigrants digitals pot ajudar-los a introduir-se en el nou món de les comunicacions sincròniques en 3D. Penso també en els cursos de la propera escola d'estiu ... Bé, mica en mica. Suposo que des d'aquest mateix blog anirem explicant resultats.
Categories: Blogs de docents

Thunderball, Operación Trueno (Bond-4)

De tot una mica - Dc, 06/08/2008 - 14:07
Operación Trueno és la quarta pel·lícula de la sèrie Bond. També esta basada en un llibre del mateix títol de Ian Fleming. Va ser dirigida per Terence Young el 1965 i està interpretada per Sean Connery, Adolfo Celi i Claudine Auger, com a una inoblidable Domino.
El villà de la pel·lícula, el 2 de SPECTRE és un enemic digne de Bond.
Aquesta pel·lícula va tenir un remake no oficial el 1983 amb el nom de Never say never again, amb Sean Connery com a protagonista i Kim Basinger com a Domino.


In Exeter

Fragments nocturns - Dc, 06/08/2008 - 09:49

L’estiu passat a Anglaterra (Broadstairs) només em va ploure un vespre, però aquest estiu, només he tingut un parell de dies de bon temps, els dos primers, la resta de dies he patit el típic temps anglès, gris tot el dia i a qualsevol moment es pot posar a ploure.

Exeter és una ciutat del comtat de Devon de més de 100.000 habitants, amb problemes de tràfic com a tots els llocs però amb unes magnífiques zones verdes, sobre tot, al llarg del riu Exe amb uns camins només per caminants i bicicletes encisadors,  just al costat del riu.

Ens han comentat que Exeter no és una ciutat típica anglesa. El fet de tenir universitat la converteix en una ciutat amb un nivell econòmic i cultural alt respecte a altres ciutats de la seva mateixa mida. No hi ha el que ells anomenen barris pobres, per altra banda, pel que sembla força habituals a Anglaterra. Per tant, sembla que tan l’any passat com aquest he estat a dos llocs atípics.

Les cases angleses són particulars en la seva decoració. Tot està molt ple de coses, amb una decoració molt carregada i tot molt ple. D’alguna manera donen la impressió de molt desorganitzats amb tot de coses pel mig, però no és això ja que impera el més estricte ordre. La família amb la que estava l’estiu passat també era igual. A la mateixa cuina on nosaltres no acostumem a tenir res o gairebé res per sobre els mobles, aquí està tot ple d’estris.

Tot el comerç i zones de lleure es concentren al centre de la ciutat. Tret d’una o dues tendes, en el que podríem anomenar barris, el comerç de proximitat és inexistent. Dóna la impressió que tothom es trasllada al centre a fer les seves compres en les innumerables grans superfícies que obren tots els dies de la setmana.

Un dels tòpics anglesos que al llarg d’aquests dies ha caigut és el de la puntualitat. He tingut diverses experiències, fonamentalment en el transport, però també altres en que el tòpic de la puntualitat britànica ha quedat ben lluny de demostrar la seva fama.

També criden l’atenció les carreteres. Un cop surts de les autopistes i carreteres generals totes són molt estretes, sense arcén, ni cuneta. Als costats acostuma a haver-hi un petit mur, però és que a molt llocs no passen dos autocars i un cotxe i un autocar passen molt i molt just, obligant a continues aturades per poder passar. Ens estranya perquè tret de dins de les poblacions no tindria que haver-hi massa problema per augmentar l’amplada ja que tot són camps.

 

 

Categories: Blogs de docents

L'anglès, és necessari realment?

De tot una mica - Dc, 06/08/2008 - 07:57
Passejant pels meus blocs enllaçats he arribat a aquest vídeo que hi era al blog del Jordi Perales. No calen gaire comentaris. Només valoreu l'anglès que en sap l'Emilio Botín, president del Banco de Santander.


Acnesfera i 'Ciberhastío'

Arran de pupitre - Dm, 05/08/2008 - 20:03


Al meu darrer post vaig oblidar comentar que enguany he estat donant algunes voltes sobre dos conceptes que Sant Google em confirma com de nova creació:
  • L'Acnesfera
  • El Ciberhastío
El primer el vaig introduir arran d'una xerrada per a pares, convidat pels companys de l'IES de Torroella de Montgrí: La primera pantalla que els vaig engaltar va ser la dels fotologs dels seus fills/filles, la qual cosa va generar (a banda d'algun bot de la cadira) sorpresa i certa confusió entre el respectable. Vaig pensar que, de passada, contribuïa a trencar la dinàmica autista (a la que tan poc ens costa d'arribar), que ens fa parlar tota l'estona de Blogosfera, Catosfera, Bagesfera, Edusfera, Ñsfera altres feres... ningunejant els nostres adolescents, que també tenen els seus canals propis d'expressió. I que són d'enorme importància de cara a trobar el seu lloc en el món i contruir la seva personalitat. Vet aquí que vaig pensar que també es mereixien un concepte propi que els defineixi, i vaig pensar que l'Acnesfera era prou escaient. El deixo sobre la taula.

El segon concepte (Ciberhastío) apareix després de reflexionar sobre un comentari d'un professor (IES ius Font i Quer, de Manresa) i bon amic meu: el Jordi Marín. Ell ha començar a detectar al llarg d'aquest curs els primers alumnes que comencen a arrufar el nas quan algun professor els amenaça de penjar-los lectures i exercicis al moodle. No és que estiguem en contra del moodle, déu nos en guard, però sí que una introducció anàrquica i poc planificada pot comportar efectes contraris als desitjats. La cosa pot reforçar-se amb males aplicacions de caceres del tresor, projectes telecol·laboratius, etc. Com la de limitar-se a penjar els apunts (ja digitalitzats) o demanar que ens enviin els deures per correu electrònic (fa poc més d'un any que un representant d'una coneguda associació catalana justificava la presència d'ordinadors a les aules només per aquesta innovadora pràctica).
És per això que en tota formació recomanem que qualsevol actuació sintonitzi amb els Plans Educatius i TIC de centre. També que cal insistir en la formació dels claustres, i en l'adopció mesures efectives i consensuades (per exemple). El Ciberhastío (el concepte l'escric en castellà perquè el vaig introduir per primera vegada el 14 de juliol d'enguany en el marc d'un curs de la Universitat Internacional d'Andalusia, a Màlaga) està destinat a esdevenir plaga en els propers anys. En part, per l'errònia predicció de que si utilitzem a dojo moodles, pissarres digitals o fins i tot ordinadors a l'aula (aviadet arribarà), els alumnes faran saltirons, hipermotivats, de goig i alegria (incrèduls !). La castanya que ens fotrem serà, i si no ja n'anirem parlant, encara més forta. Tant de bo m'equivoqui!
Categories: Blogs de docents

Goldfinger (Bond-3)

De tot una mica - Dm, 05/08/2008 - 17:20
Goldfinger és la tercera pel·lícula de la sèrie Bond. Està dirigida, a diferència de les dues anteriors, per Guy Hamilton i interpretada per Sean Connery, Honor Blackman, Gert Frobe i Harold Sakata.
La sèrie es consolida amb noies Bond, luxe, un Bond sempre disposat a flirtejar, i un villà superdolent. Però aquest enemic no em sembla estar a l'altura dels anteriors ni d'altres posteriors. L'ajudant amb el seu temible barret assassí si que és perillós.
La música és de John Barry i la cançó principal la canta Shirley Bassey.




Tropa de élite

De tot una mica - Dm, 05/08/2008 - 17:02
Tropa de élite és una pel·lícula brasilera de 2007, que va guanyar el premi al festival de Berlín, dirigida per José Padilha i interpretada per Wagner Moura, André Ramiro, Caio Junqueira, Milhem Cortaz i Fernanda Machado.
La pel·licula tracta sobre un capità del BOPE, una força d'èlit encarregada de netejar una favela de Rio de Janeiro plena de traficants de droga durant els mesos anteriors a la visita que el Papa havia de fer el 1997. Aquest home se sent molt estresat, ja que el seu superior li demana resultats amb un pla amb el que no creu i està a punt de ser pare, i ha de buscar un substitut si vol deixar el seu lloc.
Barreja acció i docudrama denúncia i està molt aconseguida. Fa por veure la quantitat de corrupció que pot haver-hi a determinades policies.
Val molt la pena veure-la. No la deixis passar.
La banda sonora està força bé.


WebQuest: Un dia sin electricidad

http://enebro.pntic.mec.es/~jfrc0001/index.html Una interessant WebQuest amb algunes mostres del treball dels alumnes

Viaje al centro de Madrid

http://w3.cnice.mec.es/eos/MaterialesEducativos/mem2007/viaje_centro_madrid/ Una proposta amb aspectes  interessants

Degoteig de netbooks

Quadern - Àngel Solans - Dll, 04/08/2008 - 17:32

Sembla que s’estan aclarint les prestacions i preus de totes les marques competidores en el novíssim mercat dels ultraportàtils barats.

Avui s’ha fet la presentació oficial del model de Lenovo, l’IdeaPad S10. Es tracta d’un dispositiu que es posa en línia amb els principals netbooks previstos per aquesta temporada: un processador Intel Atom -en preferència a VIA o Centrino-, pantalla de 10″, tarjeta gràfica modesta, disc dur mitjà -encara preferentment mecànic en lloc d’SSD- i complements com webcam i lector de targetes. Surt, als EEUU per 266€ el model més barat i 300€ el més car, en funció de la memòria i la capacitat del disc.

Prestacions similars a l’Asus eeePC 1000h, al futur Acer One 150, l’HP MiniNote o la família MSI Wind i tots els seus clons. Tots estan arribant a Europa o ho faran en breu per preus entre els 300€ i els 500€. I són moltes les marques que entren en competició en aquest segment, on es preveu un volum global de vendes d’uns quants milions d’equips a tot el món.

Amb una mica de sort, la pressió dels fabricants provocarà caigudes en els preus que serà interessant seguir el curs vinent. Paral·lelament, un altre avantatge d’aquests moviments és que els netbooks de primera generació, Asus eeePC 7″ i 9″ o Acer One han de patir caigudes en els preus abans de desaparéixer: de fet, l’equip més allunyat del nou estàndar, l’eeePC de 7″ ja es pot comprar per 250€ preu final amb IVA inclòs. Segurament abans que desaparegui en podrem trobar algun a més baix preu.

Amb un mercat evolucionant en aquesta direcció, molt aviat veurem els nostres alumnes amb el mini ordinador a la motxilla i haurem de veure com ho gestionem en un entorn escolar.

Categories: Blogs de docents

From Russia with love (Bond-2)

De tot una mica - Dll, 04/08/2008 - 16:31
Desde Rusia con amor (From Russia with love) és la segona pel·lícula oficial de la sèrie de James Bond.
Està dirigida per Terence Young i protagonitzada per Sean Connery, Daniela Bianchi i Pedro Armendáriz.
Segueix fidelment totes les característiques de la sèrie, encara que la considero millor pel·lícula que la primera.
Per cert, per què serà que l'escena de la persecució de l'helicòpter em recorda la persecució de Cary Grant a Con la muerte en los talones d'Alfred Hitchcock?





Molt bona la banda sonora de John Barry i la cançó original cantada per Matt Monro.



Si t'agrada Bond no la deixis de veure.

El mètode Grönholm

De tot una mica - Dll, 04/08/2008 - 13:49
El mètode Grönholm és una obra de teatre escrita per Jordi Galceran que va ser estrenada a l'abril de 2003 a la Sala Tallers del Teatre Nacional de Catalunya.
Explica un original mètode de selecció de personal, on quatre possibles candidats a una feina es veuen obligats a fer una sèrie de proves poc corrents. Fins on estaran disposats a arribar-hi els candidats per aconseguir la feina?
Aquesta obra va ser portada al cinema amb el títol El método. La denúncia contra el món laboral quedava esvaïda a la pel·lícula, la qual cosa no va agradar gaire en Galceran.
El llibre està publicat per Proa a la seva col·lecció Butxaca i val 6,95 €.

Dr. No

De tot una mica - Dg, 03/08/2008 - 18:19
Un dels meus projectes endarrerits era reveure tota la sèrie de James Bond, des del primer títol fins l'actualitat. En ordre cronològic, i mirant també les no oficials.
Doncs el primer és Dr. No, pel·lícula basada en la novel·la homònima de Ian Fleming. Està produïda per Albert R. Broccoli, dirigida per Terence Young i interpretada per Sean Connery i Ursula Andress.
El primer Bond ja marca les característiques de la sèrie: èspies, noies Bond, luxe, assassinats, una organització criminal contra la que lluitar,...
Apareix l'organització SPECTRA, una constant en moltes pel·lícules de la sèrie.
Encara que la guerra freda ja s'ha acabat, encara conserva el seu encant.


La puta feina

De tot una mica - Dg, 03/08/2008 - 17:58
La puta feina és un interessant llibre del mediàtic i divertit Matthew Tree que parla sobre entrevistes de feina surrealistes, caps malparits, empreses, mobbing,...
Algunes d'aquests fets o aquestes idees són propis de l'autor. D'altres són alguns dels molts testimonis que van contestar a una crida que en Tree va fer al programa de El món a RAC1 quan estava dirigit per en Xavier Bosch.
És llegeix amb molta facilitat. En un parell d'horetes, està llest.
Mentre hi ha testimonis està força bé, encara que al final es perd una mica.
Està publicat per Ara llibres i val uns 15 €. En una altra edició més senzilla val uns 6,50 €.
Contingut sindicat