
Anna Pérez me incorpora a la larga lista del meme de Ayerbe. Podría afirmar que está todo dicho, que no tengo nada que añadir al meme y sería verdad. También podría decir que en este blog no se habla nunca de tecnología y sería verdad, aunque parezca una descortesía. Así que para ser coherente con el contenido del blog y no desatender la petición de mi amiga, no voy a responder al meme, pero voy a glosarlo.
Lo primero que me llamó la atención del meme son los supuestos que plantea: incorporar las TIC, por ejemplo, queda muy asimilado a crear un blog, asimilación que han seguido bastantes de las respuestas. La expresión “enredar con estas cosillas” me hizo sonreír a la vez que me alarmó. Sin duda el tono coloquial es para aproximar al lector, para crear un marco de fraternidad y compañerismo entre profesores. Pero también encierra un lado terrible: las TIC son solamente “cosas para enredar”. O a lo sumo algo que no deja de ser ornamental, accesorio, personal pero que no constituye algo importante en el ejercicio de la docencia. Y finalmente, lo que me parece más fundamental y sorprendente del meme es la idea implícita de que las TIC pueden ser algo que se “incorpora” a la asignatura según “quiere” (o no quiere) el profesor.
Y es que las TIC no se incorporan a la asignatura. Lo que debe incorporarse es la competencia digital o tecnológica y no en la asignatura sino en los objetivos de aprendizaje. Y las competencias digitales tienen poco que ver con muchas de las cosas que se hacen en la red con blogs y wikis por ejemplo, que son usados las más de las veces como sistemas de publicación. Práctica encomiable, pero que no atiende al meollo de la cuestión.
Las competencias digitales o tecnológicas son aquellas que hacen que los estudiantes demuestren pensamiento creativo, construyan conocimiento y desarrollen productos y procesos innovadores utilizando tecnología. Aquellas que hacen que utilicen medios y entornos digitales para comunicarse y trabajar de forma colaborativa para apoyar el aprendizaje individual y contribuir al aprendizaje de otros. Son aquellas competencias que permiten utilizar las herramientas digitales para obtener, evaluar y usar información. Las que hacen que usen habilidades de pensamiento crítico para planificar y conducir investigaciones, administrar proyectos, resolver problemas y tomar decisiones informadas con las herramientas y los recursos digitales apropiados. En fin, las competencias digitales son aquellas que hacen que los estudiantes entiendan los asuntos humanos, culturales, y sociales relacionados con la tecnología .
Todo esto, por supuesto, no me lo he inventado yo, son estándares educativos elaborados por expertos como los de la Sociedad Internacional para la Tecnología en Educación (ISTE). Estándares educativos que, como bien explica Jordi Vivancos, suelen diferenciar las competencias que necesitan los alumnos y las que necesitan los profesores.
Porque es imprescindible que todo docente adquiera competencias digitales, velis nolis. Es un aprendizaje obligado que ya debería formar parte de la formación inicial de los maestros en las universidades y de los futuros profesores de educación secundaria a través de los famosos másters, de implementación inmediata. Por cierto que en mi universidad, el Máster lleva dos cursos en marcha y no hay ni rastro de tales competencias... Y también debería formar parte de la formación permanente de los profesores que ya estamos en ejercicio. Aunque me temo que en la formación permanente todavía hay mucho de alfabetización digital y poco de verdaderas competencias digitales.
Tener o no tener un blog... esa no es la cuestión. Ni decidir si incorporar o no las TIC en nuestra asignatura. Ni siquiera echar una mano a nuestro colega del departamento. Todo esto lo hacemos y está muy bien, pero no nos engañemos, lo fundamental está en otra parte. Está en determinar si poseemos competencias digitales para poder ejercer la función docente en el siglo XXI. Y, respecto a los alumnos, si las actividades que proponemos desarollan realmente competencias digitales o son una mera transposición de actividades tradicionales a las nuevas herramientas. Para mí lo más preocupante del tema es que en los nuevos currículos se maneja un concepto de competencia digital obsoleto o, si se prefiere, de muy poco alcance: "iniciarse en primaria" y "desarrollarse en secundaria" (sic)! Este desastre lo explica muy bien Jordi Adell en su reciente conferencia en el IV Congreso Regional de educación dedicado a las competencias básicas y la práctica educativa, recientemente celebrado en Santander.
Puede sorprender, pero dudo de la eficacia per se de los blogs o los wikis en el fomento de las competencias digitales. Desde el punto de vista cuantitativo, sin lugar a dudas, pues la llamada blogsfera educativa no pasa de ser una bella curiosidad, atendiendo a la totalidad del cuerpo docente, formado por miles y miles de maestros y profesores. Tengo la impresión, quizás errónea, de que no se abordan las verdaderas necesidades educativas de los alumnos, pues se focalizan demasiado los esfuerzos en las herramientas en vez de hacerlo en las competencias digitales de los alumnos. Alumnos que, aunque no lo parezca, siguen siendo unos grandes ausentes. Sus puntos de vista o sus reflexiones raramente son consideradas con la seriedad que merecen en la generación de proyectos de aprendizaje. Esto es un déficit general de la escuela, pero en el caso de blogs y wikis da la impresión de que algunas veces se les impone, ad maiorem gloriam del "profesor TIC", la realización de blogs o wikis o el uso de la herramienta o recurso de moda. Y es que los alumnos y sus necesidades educativas reales deberían ser siempre el centro de todas nuestras cuitas en el tema de las competencias digitales.
Así que, incapaz de añadir nada nuevo al meme de Ayerbe, os invito a que reflexionemos sobre las competencias digitales, no sea que estemos confundiendo los medios con los fines. Y que reflexionemos también sobre si estamos realmente desarrollándolas con las actividades que proponemos a los alumnos. Leamos con detenimiento documentos como los que publica la ISTE, por ejemplo. Pienso que nos ayudaría a abordar el tema con mayor amplitud de miras, considerándolo en lo que me parece que es su verdadera dimensión educativa, más allá de blog o wiki, Moodle o Second Life, web 2.0 o software social.
Y con esto creo que debo llegar al final de este largo excurso. Pido disculpas por si alguien toma a mal mis palabras, pues no es mi intención desconsiderar el trabajo y el entusiasmo de muchos profesores en la red. Solamente aporto otro punto de vista, aunque prometo no volver a meterme en casa ajena. No voy a hablar jamás de tecnología en mi blog, palabra!
IV Congreso Regional de educación "Las competencias básicas y la práctica educativa", Santander (abril, 2007)
Information and Communication Technology in Secondary Education (UNESCO) (Competencias alumnos) (competencias profesores)
Estándares Nacionales sobre Tecnología Educativa para Alumnos (EEUU)
International Society for Technology in Education (ISTE)
National Curriculum in ICT (Reino Unido)
Competencias digitales a través del currículum de las àreas (Reino Unido)
BECTA, government agency for ICT in education (Reino Unido)
Antología de artículos publicados por el Center for Applied Research in Educational Technology (CARET)

Sólo se vive dos veces (You only live twice) és la cinquena pel·lícula oficial de la sèrie sobre James Bond.
Hancock és un film d'acció dirigit per Peter Berg i interpretat per Will Smith (fent de Will Smith), Charlize Theron i Jason Bateman..
ELS DE PERCUSSIÓ
El cul ens piquen i el carpó
amb la baqueta i el bastó.
El cap ens tusten i el clatell
amb la maceta i el martell.
I tots nosaltres, bons minyons,
dels mastegots en fem cançons.
Però la mosca ens puja al nas
i la farem com un cabàs.
No negareu que hem avisat:
el nostre cop serà sonat!

.
Miquel Desclot, Música, mestre!, il·lustrat per Fina Rifà, Empúries (La poma verda, 3), Barcelona, 1987. Els poemes pertanyen a la cantata Concert desconcertant, amb música d’Antoni Ros Marbà.
*
Nota: Per raons de feina, no he pogut mantenir la programació del bloc per al juliol com m’hauria agradat. El mes d’agost el dedicaré principalment, però suposo que ja no exclusivament, a tasques de manteniment de l’espai. Bones vacances.

Abans de marxar a Exeter vaig trobar per Internet que allà hi havia un parc amb 6 circuïts permanents d’orientació. Em vaig imprimir el més llarg, 6 km. i 19 controls.
Visc a prop del parc (Riverside Valley Park), però a l’altre extrem d’on hi ha el triangle de sortida i per tant decideixo sortir des de la fita 10. Surto de casa corrent tot escalfant i als 10 minuts ja estic a la 10 a punt per començar. És una zona completament plana. Malgrat que aquests dies ha plogut molt no trobo fang, ara si tot està molt humit. Les fites són fàcils de trobar i em permeten descobrir racons molt bonics del parc. Aprofito per fer algunes fotos, i així combino orientació i turisme.
Amb poc menys de mitja hora ja estic al triangle de sortida. Només em resten 9 controls més i ja hauré acabat. Malgrat ser un parc urbà hi trobo vaques pasturant. Ja estic acabant, però per anar de la 8 a la 9, no trobo la manera de passar: hi ha una zona plena d’ortigues (porto pantalonet curt) i una tanca amb punxes de filferro i decideixo tornar enrere i cercar un pas no tan arriscat. Ja tinc la 9, i ja soc a la 10. Ha estat una mica més d’una hora força entretinguda.
Aixo va ser el diumenge, aquest mati he fet el darrer entrenament per terres angleses, una horeta per un caminet al costat d’un canal acompanyat de decenes de conillets per tot arreu.
Operación Trueno és la quarta pel·lícula de la sèrie Bond. També esta basada en un llibre del mateix títol de Ian Fleming. Va ser dirigida per Terence Young el 1965 i està interpretada per Sean Connery, Adolfo Celi i Claudine Auger, com a una inoblidable Domino.L’estiu passat a Anglaterra (Broadstairs) només em va ploure un vespre, però aquest estiu, només he tingut un parell de dies de bon temps, els dos primers, la resta de dies he patit el típic temps anglès, gris tot el dia i a qualsevol moment es pot posar a ploure.
Exeter és una ciutat del comtat de Devon de més de 100.000 habitants, amb problemes de tràfic com a tots els llocs però amb unes magnífiques zones verdes, sobre tot, al llarg del riu Exe amb uns camins només per caminants i bicicletes encisadors, just al costat del riu.
Ens han comentat que Exeter no és una ciutat típica anglesa. El fet de tenir universitat la converteix en una ciutat amb un nivell econòmic i cultural alt respecte a altres ciutats de la seva mateixa mida. No hi ha el que ells anomenen barris pobres, per altra banda, pel que sembla força habituals a Anglaterra. Per tant, sembla que tan l’any passat com aquest he estat a dos llocs atípics.
Les cases angleses són particulars en la seva decoració. Tot està molt ple de coses, amb una decoració molt carregada i tot molt ple. D’alguna manera donen la impressió de molt desorganitzats amb tot de coses pel mig, però no és això ja que impera el més estricte ordre. La família amb la que estava l’estiu passat també era igual. A la mateixa cuina on nosaltres no acostumem a tenir res o gairebé res per sobre els mobles, aquí està tot ple d’estris.
Tot el comerç i zones de lleure es concentren al centre de la ciutat. Tret d’una o dues tendes, en el que podríem anomenar barris, el comerç de proximitat és inexistent. Dóna la impressió que tothom es trasllada al centre a fer les seves compres en les innumerables grans superfícies que obren tots els dies de la setmana.
Un dels tòpics anglesos que al llarg d’aquests dies ha caigut és el de la puntualitat. He tingut diverses experiències, fonamentalment en el transport, però també altres en que el tòpic de la puntualitat britànica ha quedat ben lluny de demostrar la seva fama.
També criden l’atenció les carreteres. Un cop surts de les autopistes i carreteres generals totes són molt estretes, sense arcén, ni cuneta. Als costats acostuma a haver-hi un petit mur, però és que a molt llocs no passen dos autocars i un cotxe i un autocar passen molt i molt just, obligant a continues aturades per poder passar. Ens estranya perquè tret de dins de les poblacions no tindria que haver-hi massa problema per augmentar l’amplada ja que tot són camps.

Goldfinger és la tercera pel·lícula de la sèrie Bond. Està dirigida, a diferència de les dues anteriors, per Guy Hamilton i interpretada per Sean Connery, Honor Blackman, Gert Frobe i Harold Sakata.
Tropa de élite és una pel·lícula brasilera de 2007, que va guanyar el premi al festival de Berlín, dirigida per José Padilha i interpretada per Wagner Moura, André Ramiro, Caio Junqueira, Milhem Cortaz i Fernanda Machado.Sembla que s’estan aclarint les prestacions i preus de totes les marques competidores en el novíssim mercat dels ultraportàtils barats.
Avui s’ha fet la presentació oficial del model de Lenovo, l’IdeaPad S10. Es tracta d’un dispositiu que es posa en línia amb els principals netbooks previstos per aquesta temporada: un processador Intel Atom -en preferència a VIA o Centrino-, pantalla de 10″, tarjeta gràfica modesta, disc dur mitjà -encara preferentment mecànic en lloc d’SSD- i complements com webcam i lector de targetes. Surt, als EEUU per 266€ el model més barat i 300€ el més car, en funció de la memòria i la capacitat del disc.
Prestacions similars a l’Asus eeePC 1000h, al futur Acer One 150, l’HP MiniNote o la família MSI Wind i tots els seus clons. Tots estan arribant a Europa o ho faran en breu per preus entre els 300€ i els 500€. I són moltes les marques que entren en competició en aquest segment, on es preveu un volum global de vendes d’uns quants milions d’equips a tot el món.
Amb una mica de sort, la pressió dels fabricants provocarà caigudes en els preus que serà interessant seguir el curs vinent. Paral·lelament, un altre avantatge d’aquests moviments és que els netbooks de primera generació, Asus eeePC 7″ i 9″ o Acer One han de patir caigudes en els preus abans de desaparéixer: de fet, l’equip més allunyat del nou estàndar, l’eeePC de 7″ ja es pot comprar per 250€ preu final amb IVA inclòs. Segurament abans que desaparegui en podrem trobar algun a més baix preu.
Amb un mercat evolucionant en aquesta direcció, molt aviat veurem els nostres alumnes amb el mini ordinador a la motxilla i haurem de veure com ho gestionem en un entorn escolar.

Desde Rusia con amor (From Russia with love) és la segona pel·lícula oficial de la sèrie de James Bond.
El mètode Grönholm és una obra de teatre escrita per Jordi Galceran que va ser estren
Un dels meus projectes endarrerits era reveure tota la sèrie de James Bond, des del primer títol fins l'actualitat. En ordre cronològic, i mirant també les no oficials.
La puta feina és un interessant llibre del mediàtic i divertit Matthew Tree que parla sobre entrevistes de feina surrealistes, caps malparits, empreses, mobbing,...